dimecres, 29 de desembre de 2010

Sí, el 2010 ja s'acaba!


A 2 jornades d'acabar l'any ens trobem en aquell moment de reflexió de com han anat els 363 dies anteriors.

Fer balanç de com ha anat l'any sempre és complicat i més des de l'òptica d'una vida normal, sense grans extravagàncies.

Cada any per aquestes dates em plantejo els reptes pel nou any, que tot s'ha de dir, moltes vegades es queden pel camí.

Aquest any no seré ambiciosa en plantejaments, tan sols desitjaré una cosa, i és que el nou any, el 2011, ja sigui del dret o del revés, sigui com a mínim 1% tan bo com el 2010. Amb això, el nou any ja superaria de lluny totes les meves expectatives.

Bona sortida i entrada d'any!!

I encara que soni típic i tòpic, que els vostres desitjos es facin realitat en el 2011 :)

dimarts, 21 de desembre de 2010

I si...


I si un dia et despertessis i descobrissis que tot allò què has viscut era un somni?

Per la meva part, seria bonic, molt bonic.

dimecres, 15 de desembre de 2010

La trucada



Quan semblava que tot estava a punt d’acabar, va sonar el telèfon. Era ella, una veu que en els darrers mesos s’havia convertit en familiar.

Esperava les seves paraules per veure una mica de llum, però el què em deia només feia que confirmar el que ja sabia, hauria d’esperar.

La paciència s’havia convertit en les darreres setmanes en un dels pilars del meu dia a dia. Assumir-la com a part de la meva vida havia estat complicat, però havia estat la millor opció.

Feia dies havia llegit com la percepció del pas del temps era diferent segons el grau de positivitat del moment en què l’analitzes.

Estar clar què res seria fàcil, requeriria de quelcom més que de paciència.

Seria assumible el nou repte? Només penjar el telèfon vaig saber què sí.

La seva veu, tan familiar en els darrers mesos, m' havia donat la força suficient per pensar què, tot i l’espera, avui era un dia més i a la vegada un dia menys per aconseguir l’objectiu.

dijous, 23 de setembre de 2010

Tot i la crisis, regala'm un somriure què és gratis!

diumenge, 19 de setembre de 2010

Quan les paraules són buides, millor callar.

dissabte, 18 de setembre de 2010

Una mosca no és una bona mosca sense un bon pastís :)

dimarts, 10 d’agost de 2010

Dilema

Tinc un dilema fa dies.

La cosa ja comença a fer-se “important” perquè la nit passada em va fer balla el cap a l’hora d’anar a dormir.

El tema és el següent:

Fa dies que camí a la feina em trobo una senyora, d’uns 50 i pocs d’anys, assentada en una cadira de plàstic just davant de la sucursal d’una entitat financera.

Fins aquí podríem dir que la senyora, farta de la calor, ha decidit anar a prendre la fresqueta del matí a un lloc “diferent” i segur, això últim ho dic per les càmeres de la porta.

El cas és que la senyora sosté en una mà una cigarreta i en l’altra un got, en el qual la gent diposita monedes al compàs de la cantarella “una monedita, por favor”. Dic diposita perquè jo, fins el moment, no ho he fet.

El dilema ve quan em plantejo que és el correcte en aquests casos, donar-li diners o no ?

El meu sentimentalisme em diu que ho hauria de fer, però després la meva part més racional em diu que no per varis motius.

Una és el posat de la senyora . Sé que no s’ha de jutjar a la gent per les aparences, ni pels seus posats, però hi ha alguna cosa que em fa mala... com dir-ho, espina? A més el fet que a la tarda, la mateixa senyora, s’instal•li davant d’un super de la Rambla, amb el mateix posat i diferent cigarreta, em fa pensar que potser no és tot el que vol aparentar.

L’altra cosa que em para, i que moltes vegades he pensat, és que prefereixo comprar-li un entrepà a donar-li diners, però, mirant per els interessos de l’economia familiar, no puc estar comprant un entrepà cada dia a la senyora, tot i que no hi ha res millor que ajudar a la gent que ho necessiti.

Però, realment, no em para l’output econòmic al pressupost familiar, sinó el fet de pensar si realment ho necessita o s’està aprofitant del moment de sensibilitat social que estem vivint.

Jo mentre em trobo que, cada matí, quan passo per davant d’ella i diu “una monedita, por favor” no sé què fer.

Sentit de culpabilitat per no fer el què el meu cor em dicta? Doncs, sí i fins a tal punt que m’estic replantejant el donar una volta més llarga o canviar de super.

I vist el quadre, quina es suposa que és la millor opció ?


dissabte, 19 de juny de 2010

Qui sóc jo?

Jardins de Cap Roig. Maig 2010.Ori@lphoto.

Benvingut/da al meu raconet virtual :)

De ben segur que et preguntaràs qui sóc jo,oi?

Dons sóc una sabadellenca, economista de formació i somiadora de vocació, que intenta viure intensament la gran aventura de la vida :)

Amiga dels meus amics, exploradora del món, entusiasta de la bona música i en projecte de ser una fotògrafa de "nivell raonable" :P

De petita somiava en ser feliç al costat d'una persona que m'estimés pel que sóc. Avui, tinc la gran fortuna de poder di que he aconseguit el meu somni.

Tinc molts plans de futurs però, ara per ara ,el més important és intentar col·laborar amb el meu petit gra de sorra a que aquest món sigui una mica millor.

La bona fortuna

Tokyo. Temple Sensoji. Març 2009.S@ndraphoto.

Després d'una mini volta matinal per la muntanyeta, aquesta tarda ha tocat endreçar papers!

Reconec que em fa molta mandra moure papers, i decidir que llençar, o guardar, però quan t'hi poses, al final, no pots parar :)

Endreçant, endreçant han aparegut totes les nòmines que havia guardat des d' octubre del 1999 i fins un mes abans de casar-me, l'abril del 2004.

M'ha emocionat trobar la meva primera nòmina de Caixa Sabadell de l'any 1999.

Al veure-la, no he pogut evitar pensar: "Vas tenir molta sort que se't quedessin", però, acte seguit, m'he corregit i m'he dit: " quina sort?! t'ho has guanyat i punt!!! "

Em costa acceptar aquest tipus d'afirmacions, però, si són certes, s'ha de fer.

Que porta a l'acceptació d'aquest reconeixement és una carrera de fons que podríem resumir dient que: Si un és responsable, constant i treballador, tard o d'hora, arriba la sort, arriba la recompensa: l'evolució personal, la professional, l'econòmica, el reconeixement...tot allò que dona sentit a que cada matí ens aixequem i lluitem per fer ben feta la feina, per assolir els objectius i, el millor de tot, per sentir-nos bé amb nosaltres mateixos i de rebot amb el món sencer.

Tot és qüestió d'actitud, que no d'aptituds (encara que avui en dia, amb tanta gent preparada, podríem dir que l'afirmació no és del tot certa), de tenir clars els objectius a assolir, de no defallir i anar per totes. És a dir, ser 100% positiu sabent que el camí no serà fàcil , que trobarem entrebancs, però que, tard o d'hora, aconseguirem la nostra bona fortuna.

Em fa molta ràbia la gent que, des d'una actitud passiva, et diu :" Tu sí que tens sort, eh?? et podràs queixar, eh ???...."a fi de poder justificar el seu fracàs. Què pensa aquesta gent , que les coses es poden aconseguir sense donar res a canvi ?

Doncs, NO! La sort no ve de sèrie amb el naixement, no la regalen a les caixes del cereals, l'has de guanyar dia a dia, passet a passet ,amb l'esforç i sacrifici que això significa i donant gràcies al destí que t'hagi donat l'oportunitat de poder lluitar per aconseguir-la.

divendres, 18 de juny de 2010

Un simple gest

Una vegada més, la vida m'ha donat una nova lliçó :)

L'ésser humà ( ho dic així per a evitar que ningú se'm queixi de llenguatge sexista si dic "home" per referir-me al col·lectiu home- dona...) tendeix a desvalorar certes coses quan no les necessita i valorar-les, i molt, quan va mancat d'elles.

No donem prou importància a gestos tan importants com una carícia, un somriure o una simple abraçada, és més, segons el moment, fins i tot els podríem trobar "inapropiats".

Però ai, carai, quan les necessites... llavors la cosa canvia!

Allò que no tenia valor, passa a ser el millor "xute" per l'ànima!! :)

PD: Si algú em vol abraçar, jo,ara, no ho trobaré "inapropiat " ;)

dijous, 17 de juny de 2010

Connexions emocionals


Si connecto una punta del cable amb l'altra aconseguiré alguna cosa de profit?Què passarà si uneixo dues puntes que no són, petarà tot?

Mantenir un bon circuit emocional és molt complicat, requereix de temps i dedicació si no vols que, en qualsevol moment inesperat, la xarxa es sobrecarregui i acabi petant.

Això que dit així, de manera teòrica, és fàcil d'entendre, a la pràctica, és molt complicat.

Les instal·lacions emocionals són molt delicades. Segons el seu estat de conservació, marca (home, dona) i la seva antiguitat pot passar que qualsevol petita alteració l'afecti considerablement i que s'hagi de fer un canvi radical.

Jo tenia una intal·lació vella, la vaig canviar per una nova i, la veritat,em va donar un bon resultat. El problema és el de sempre, ja no fan cosa com les d'abans, amb una bona resistència, i això fa que, amb el pas del temps, tot i els pedaços que l'he anat posant per anar tirant, estigui apunt de petar.

Hauré de plantejar-me un nou canvi d'instal·lació, el problema és que això requereix de temps i ara no en tinc massa.... necessito de llum, ja!

Havia pensat en viure sense llum un temps, de fet és el que fet quan la instal·lació ha donat símptomes de sobrecarrega, però he vist que no és la solució, perquè, al igual que les plantes, necessito de llum per a viure.

El cas és que estic liada, masses cables i poca idea de com connectar-los aquesta seria la conclusió del moment.

Alguna cosa haurem de fer, no es pot viure el dia a dia condicionada per l'electricitat de la teva instal·lació emocional per molts motius, entre d'altres perquè no és aconsellable segons els professionals i, principalment, perquè en cas de sinistres, estic segura, que la meva pòlissa d'assegurança de la llar no m'ho cobriria :)

dimarts, 1 de juny de 2010

Realitat o ficció?


Quina és la realitat que ens mostra un mirall? i una lent?

El que més em preocupa és la realitat que, a través del meus ulls, veig cada dia i que no acabo d'entendre:

-Polítics, gestors dels nostres impostos, corruptes i mentiders.
-Defensor de sagraments abusadors de nens.
-El poder de la hipocresia.
-La discriminació de sexe, raça i religió.
-Homes Vrs dones i a la inversa.
-Gent gran raconada com a mobles vells.

Podríem seguir i seguir amb una amplia llista de coses que ens portarien a una afirmació: L'ésser humà és autodestructiu, la qual cosa em preocupa,no tant per mi, però sí
especialment quan penso en les generacions futures que han de venir.

Quin món els deixarem? i el més important de tot, quin principis tindrà la societat del futur ?

Serà qüestió de reflexionar-hi ....

dissabte, 17 d’abril de 2010

Ens prenem un Kit-Kat ?


Feia dies que no treia el cap pel blog. Últimament haig de trobar el temps a traïció per fer-ho :(

Tenia planejades un munt de coses aquest matí, que de fet les haig de fer, però per un moment he tingut la consciència de saber parar i dir-me: Fem un kit-kat?

I aquí hem teniu, assentada davant del portàtil per dir res sorprenent, però molt important:

La societat que ens envolta ens està portant a una dinàmica que trobem normal , però que no ho és.

Em sembla estrany que a la meva edat, més de 30, m'hagin ensenyat a respirar...

Sí amics, la dinàmica comporta moviment, aquesta velocitat i, a altes revolucions, perdem l'aire i la consciència de TOT.

Per això és important el que acabo de fer, parar, fer un kit-kat, respirar, desconnectar i tornar a posar el motor en marxa, recordant que anant a 80 KM/h, apart de beneficis ambientals, també podem tenir grans beneficis de salut :)

Bon cap de setmana!!!




dimecres, 7 d’abril de 2010

Gel, gelada!


Com cada nit vaig retirar el nòrdic i vaig estirar-me al llit amb la intenció de rendir-me al cansament.

Vaig iniciar el meu ritual diari privat: Gir a la dreta, postura fetal, moviment en darrera i peus entre les seves cames, però, aquella nit del mes d’abril, succeir quelcom diferent:

-Estàs MORTA!!

-Què??

-Estàs MORTA!!!

-Què vols dir???

-Pregunta-ho als teus peus?!

-Doncs encara sort que no estem al gener je,jejeje

Conclusió: Per estar morta, estic força B!!!! ;)

dimecres, 31 de març de 2010

Abisme


Després de l’esforç del llarg camí, es va trobar davant de l’obscuritat de l’abisme.

No havia pensat mai acabar així. Tenia esperança en la seva existència.

No podia pensar el per què del seu destí fatal, però sentia que allò li faria mal amb ella.

Sabia que ella seria forta, que ho superaria, que tiraria endavant, com tantes altres vegades, i que lluitaria per la vida.

Li hagués agradat sortir d’aquella l’obscuritat, veure-la amb ella, donar-li tot allò que necessitava, però era conscient que una vegada es deixés caure tot, tot, s’acabaria.

Dins la seva existència microscòpica es plantejava que hagués estat bonic que les coses fossin diferent, formar part del seu projecte i, sobretot, viure la seva vida, però, malauradament, sentia, que era hora de posar-hi final.

Què faria ella?

Es trobava sòl i nu per primera, i última, vegada davant de l’obscuritat de l’abisme, el seu temps es va contraure, i es va deixar caure.

Les llàgrimes i la impotència van envair-ho tot, però, en el fons no importava massa. Sabia que ella seria forta, que ho superaria, que tiraria endavant, com tantes altres vegades,i que lluitaria per la vida, ara i sempre, que en realitat era el què importava.

dimarts, 30 de març de 2010

En el nom de Déu.

Sóc una persona creient en els principis més primaris del cristianisme.

Crec en la bondat de l’ésser humà.

En ajudar-nos els uns els altres.

En el respecte als demés.

En definitiva en tot allò que vol dir el cristianisme en essència pura.

Considero que com a doctrina bucòlica, i amb l’interès de la gent, ens podria dur a bon port.

El problema és que la gent que s’hauria d’encarregar de fer el coaching, l’església, té unes directrius, uns objectius, rancis, una hipocresia brutal i una doble moralitat.

En els darrers dies només fan que sortir casos i més casos del pederàstia de sacerdots. El més brutal un a Itàlia, on fa uns 20-30anys van abusar de 200 nens/es sordo - muts, i el més recent el d’un sacerdot espanyol destinat a Chile que a final dels 90’s va abusar de 15 menors.

On anem a parar?? Com molt bé deien al debat de la Noria (una de les poques coses del programa que va la pena), pederastes, malauradament, hi han a totes les professions però a l’església és molt repugnant si tenim en compte el seu vot de celibat.

El més greu de tot això, és que l’església ho ha ocultat fins ara, era conscients de la seva realitat i no ha fet res, no ha denunciat un delicte tipificat pe codi penal (Srs., què no estem debatint un tema moral com l’abort, sinó que estem parlant de DELICTES amb penes de presó !!!)

La gran jerarquia eclesiàstica, aquella que ens diu que hem de portar a terme un model de vida basat en la bondat, l’ajuda al demès, etc. ha girat la vista cap a una altra banda i ha permès que, en el nom de Déu, es cometessin autèntiques barbaries amb aquells que són més dèbils i que requereixen de la nostra màxima protecció, els infants.

Sobta pensar que fins i tot el propi Benedicte XVI, com diu la portada del PAIS de diumenge de rams, hagi col•laborat en un passat tampoc massa llunyà a tapar un dels casos i no l’hagués denunciat.

Evidentment davant de casos i postures com aquestes és impossible que aquest partit, perquè és el que sembla cada vegada més l’església, guanyi afiliats.

Perquè no es traca de barrejar la “velocitat amb el tocino”, una cosa és la fe i l’altra la institució, a qui, a la meva opinió, té moltes coses a canviar i reinventar.

divendres, 26 de març de 2010

Japó, el pais del meu cor.





Avui tenia pensat fer una entrada canyera. Volia posar de volta i mitja a l'església (estic cansada de la seva actitud vers tot...), però després he pensat que no canviaria res, que era un tema massa dur per un divendres, i que millor omplir-nos la ment amb pensaments i il·lusions més enriquidores.

Bé, això i que he vist les fotos de Japó al Facebook del Dani i m'ha fet molta enveja, però enveja de la veritat ;) (nois, us odio, amb carinyu, però us odio..je,jeje).

La primera vegada que vam decidir viatjar a Japó va ser més per darrera opció, en una lluita matrimonial de destins a triar per les vacances, que no pas una altra cosa ("ni pá tí, ni pá mí....ni Mèxic, ni Canadà: Japó!")

El nostre primer viatge, vist ara des de la llunyania i amb l'experiència del segon, puc dir que no vaig gaudir-lo plenament.

Acostumats a voltar sols pel món, sense guia, vam decidir, sobretot per temes de l'idioma, encara que el mister ho domina tot ;), fer un viatge organitzat amb CATAI.

L'organització perfecta, les 2 guies natives que vam tenir genials, el grup correcte (no érem massa gent i eren cordials), però, com tot viatge en grup, no va tenir l'encant de poder embabaiar-te en qualsevol lloc l'estona que volguessis.

Això seria un dels punts negatius que destacaria del nostre primer viatge a Japó, que no de Japó.

El segon punt negatiu, imprevisible, sobretot al juliol al Japó, era una cua d'un tifó que ens va amargar els dies que vam estar a Tòquio.

Té el seu encant veure la ciutat des de diferents òptiques, però quan això passa els primers dies d'estar allà penses " (...) i vinc de la quinat forca per anar tot el dia amb el paraigües??!", per sort, només van ser 2 o 3 dies, la resta de dies es van fer molt bon temps.

En global l'experiència va ser tan positiva que, 3 anys després, al 2009, vam decidir tornar-hi. (Concretaré això per si llegeix aquesta entrada la grapa...je,jeje).

El canvi de cultura tan brutal, els paisatges tan bucòlics, la gent tan amable, i podria seguir amb un munt de qualificatius més, tots positius, ens va captivar tant, que una vegada vam tornar ja pensàvem en un Japó II (que la segona part s'avancés tant va ser culpa de l'espenteta que ens va donar la grapa ;), això i, perquè no dir-ho, del meu estat emocional ^ ^ (us he dit mai que odio a les meves hormones?? però no tant com els que estan ara al Japó je,jejee...)).

Japó donaria per estar parlant hores i hores, escriure entrades i més entrades....

Però només us diré per acabar uns quants consells, a part de què heu d'anar-hi:

-Tot i què pugui semblar un destí car, Japó és un país bastant econòmic. El preu del viatge s'encareix pel bitllet d'avió, però si ho mires amb temps pots trobar bitllets d'anar i tornada entre 500-600 €. Les estades no són cares i es pot menjar molt bé per pocs diners.

-El clima. Entre el juliol, del primer viatge, i finals de març-principis d'abril, del segon. Us recomano el segon. Per què? Al Japó al juliol fa una calor molt humida, com la d'aquí Catalunya però a lo bèstia, també us podeu trobar amb pluges que us facin la guitza. En canvi a finals de març, principis d'abril, és l'època de la festa del cirer en flor i us ho asseguro, val molt la pena veure els cireres en flor:)

-Seguretat. Ho diré ràpid: el país MÉS SEGUR DEL MÓN.

-La gent va molt al seu rotllo, intenta esquivar-te per no molestar, és més, si tu topes amb ells pel carrer són ells que et demanen perdó (¿?!!!). Aquelles coses de la cultura japonesa,que hauríem d'importar. Per altra banda, són molt servicials, fins a extrems que mai imaginaríeu. També, no cal a dir, que són molt divertits, vaja que són molt frikis.

-Els costums. Estar clar que són gent de moltes tradicions i costums que vistes des d'una perspectiva occidental poden xocar. El consell, per a aquí qualsevol lloc del món, és: Allá donde fueres, haz lo que vieres!!.

-El tema de l'idioma, segons com fumut. Si decidiu anar a Japó, jo aniria amb els deures fets...amb uns quants kanjis apressos per saber on estar la sortida, l'entrada, etc.

-La millor i més econòmica forma de moure's per dins de Japó és amb el Japan rail pass. El podeu comprar aquí i recollir-lo a l'aeroport de Narita.

-Com a guia per preparar el viatge estan molt bé la del National i la del Pais Aguilar, a mi m'agrada molt més aquesta última.


I crec que, a nivell general, us he dit el més bàsic a tenir en compte per preparar les vostres properes vacances ;)


dijous, 25 de març de 2010

Coses de l'idioma

Com ja us vaig comentar, el cap de setmana passat varem anar a fer de turistes a la capital, a la ciutat dels Ministeris, a Madrid.

Com a ciutat no opinaré, perquè com deia el meu professor de Macroeconomia Avançada II :" pá gusto los colores".

El que si que vull comentar és el sentiment estrany que em va sorgir a l'hora de parlar la meva llengua, el català.

És evident que no anava a parlar català amb els madrilenys perquè segur que m'haguessin dit :" No es lo mismo Atocha, que Puerta de Atocha. Atocha es Atocha y Puerta de Atocha es Puerta de Atocha" (en una propera entrada sobre la cortesia ja us explicaré l’aventura...je,je).

Però el que em sorprèn és la sensació de vergonya que tenia que algú m'escoltés parlant en català amb el meu marit. (¿¿??!!!). Suposo que tot això ve de la interiorització innata que tenim els catalans que no estem massa ben vistos, per diversos aspectes, a la resta de la Península.

La sensació "estranya" es va incrementar quan, mentre creuava un pas de zebra li estava dient no sé que a l'Oriol, en català, una velleta, d'aquestes que porta tot el joier a sobre, em va fer una mirada d'aquelles que maten i que volen dir: "catalanes en Madrid hablando en catalán ???!!! a q te pego con el bolso??!!".

La veritat és que a partir de llavors vaig continuar parlant en català amb l'Oriol, però molt més fluixet....no fos cas que algú s'ofengués.

El més preocupant de tot és que això que explico com una certa anècdota típica d'un català a Madrid també passa aquí, a Catalunya.

Hi ha gent que se'ls fa estrany que sent catalans i estan a Catalunya, parlis en català.

És més, per no anar molt lluny, l'altra dia la meva doctora va i ens diu quan estàvem a la consulta :"Què monos, si hablan catalán entre ellos...", la sensació de descol•locació va ser brutal, mono???!! i els cacauets??!!

Per sort, nosaltres, no com d’altres, deixem per l'íntimitat altres coses i no parlar el català ;)

divendres, 19 de març de 2010

Caminet de la ciutat dels Ministeris.


Cap de setmana diferent a la ciutat dels galàctics, del bocata calamares, dels ministeris, de la Zarzuela, i no de peix, en definitiva, canviem l'aire del poble de Sabadell per la capital, Madrid.

Quan dic que mai he estat a Madrid, la gent al·lucina:" com pot ser que hagis estat a la quinat forca i no hagis visitat la capital??"

Doncs no ho sé, no és un lloc que em cridi l'atenció, excepte una cosa, els cerimonials protocol·laris que tenen lloc, però com que sé que no tindré l'ocasió de presenciar-los. mai..doncs què voleu que us digui, hem optat, sempre, per altres destins.

Dit això, la pregunta seria :"llavors, per què aneu a Madrid?"

Doncs per una fricada, sí així definiria el motiu de la nostra escapada ...una gran, immensa fricada!!! La càmera ja la tinc apunt per immortalitzar el moment quan ell, l'Oriol, es deixi portar "por el lado oscuro" :)

De moment vaig a ambientar-me per a què no es noti que sóc catalana ;)


Cuando llegues a Madrid, chulona mía
Voy a hacerte Emperatriz de Lavapiés
Y alfombrarte con claveles La Gran Vía
Y a bañarte con vinillo de Jerez

En Chicote un agasajo postinero
Con la crema de la intelectualidad
Y la gracia de un piropo retrechero
Más castizo que la calle de Alcalá.

Madrid, Madrid, Madrid
Pedazo de la España en que nací
Por algo te hizo Dios
La cuna del requiebro del Chotis.
Madrid, Madrid, Madrid
En Méjico se piensa mucho en ti
Por el sabor que tienen tus verbenas
Por tantas cosas buenas
Que soñamos desde aquí
Y vas a ver lo que es canela fina
Y armar la tremolina
Cuando llegues a Madrid

Madrid, Madrid, Madrid
Pedazo de la España en que nací
Por algo te hizo Dios
La cuna del requiebro del Chotis.
Madrid, Madrid, Madrid
En Méjico se piensa mucho en ti
Por el sabor que tienen tus verbenas
Por tantas cosas buenas
Que soñamos desde aquí
Y vas a ver lo que es canela fina
Y armar la tremolina
Cuando llegues a Madrid



dimecres, 17 de març de 2010

Endorfines Power.

Com definiria el dia d'avui? estrany, un dia del tot estrany.

El començament del dia ha estat dur físicament, la son ha fet acte de presencia juntament amb l'esgotament del dies "d'operaris a casa".

La continuació no ha estat millor: bloqueig mental davant d'un full blanc de word (precisament no havia de dir coses masses positives/ esperançadores a un client...).

Després, casi al final del matí, ha arribat el moment "plors i suïcidi" (m'agradaria poder dir que això últim és ficció, però pel to de les paraules del client i, sobretot, la seva desesperació, crec que no es tractava de cap simple amenaça .....)

La rematada ha vingut just abans de dinar, mala hora per anar a buscar una carta certificada, i més si aquesta l'envia l'oficina liquidadora d'impostos de Sabadell (no hem oblidat encara l'episodi d'Hisenda'09 ...).

Vist això, podria ser clara i dir que el dia, ha estat una autèntica KK, però NO, el dia ha estat fantàstic!!

Al migdia m'he plantejat 2 possibles solucions al dia:

1- Ironia i demanar-li més corda per a mi al client d'aquest matí.
2-Endorfines power i "fotrem" de la situació, de la "carteta", del matí i de la duresa de la realitat de la vida.

L'opció escollida ha estat la 2.

No us podeu imaginar l'efecte renovador i sanador que ha tingut una reacció en cadena d'endorfines power. Un somriure ha portat a una rialla, una rialla a compartir una rialla amb la companya, la seva i la meva a la rialla del jefe i el resultat d'aquesta cadena han estat PLORS, però no com els del matí, d'optimisme de què, com diria aquell Jan, no estem tan malament, que mentre hi ha vida hi ha esperança, que l'ampolla està 1/2 plena i que a les penes, punyalades :)

És complicat descriure l'efecte de les endorfines power, és més, potser encara us parlo sota els seus efectes, però us puc assegurar que en aquest cas el consum abusiu no us aportarà cap
contraindicació, ben al contrari.

Així doncs, que espereu?? somrieu i gaudiu de l'efecte de les endorfines power :)

Casi 1 any.


Sembla mentida, però ja fa casi 1 any de la nostra segona escapada al Japó.

Aquest dies quan veig les fotos del Jordi i del Dani, que es troben per terres nipones fent de guiris, em venen molts records a la ment.

De fet una de les coses que més agrada de viatjar és que m' ajuden a crear un món paral·lel de records que em permet en molts casos esvair-me del dia a dia.

Tant és el punt de desconnexió que aconsegueixo en submergir-me en el meus records que moltes vegades tinc la sensació de transportar-me a aquell indret, veure, sentir i viure les coses de nou com si aquella fos la primera vegada.

És meravellós, al igual que perillós, el poder de la nostra ment i si això li sumes el fet de tenir memòria fotogràfica cada dia és com desplaçar-se a qualsevol indret del món sense la necessitat ni de sortir de casa ni de l'oficina :)

I demà, on aterraré?

dimarts, 16 de març de 2010

El poder d'un muffin.


La vida és molt complicada i no sé ben bé perquè l'ésser humà té la virtut de complicar-la encara més.

Si les coses les podem fer difícil, per què les hem de fer fàcil??

Si les dificultats las podem superar amb un trankimazin, per què hem de perdre el temps gaudint d'un bon muffin en bona companyia?

I és que no diria que un muffin i un caputxino pot salvar-nos de l'abisme, però el compartir-ho i passar una bona estona pot ajudar-nos a trobar el camí de retorn a casa :)

El poder de la simplificació és un poder en perill d'extinció que hem de vetllar per conservar.

dissabte, 13 de març de 2010

La llum de l'esperança d'un nou dia


Ma mare sempre m'ha dit :"duerme un poquito y mañana lo verás mejor..." i és cert, avui m'he llevat amb l'esperança, i la prova, que la gent pot reaccionar, pot tenir consciencia de les seves obligacions i promeses i complir-les.

Pot semblar superflu, però el fet que avui dissabte, a les 8h, els operaris hagin arribat a casa i estigui treballant como bojos ... permet dir: Senyors, senyores pot haver-hi un demà diferent!

Els petits canvis són PODEROSOS ;)

Som-hi de nou incomplint promeses.


Després de superada la 3a setmana d'obres la cosa comença a ser desesperant.

Què és el que més m'ha dolgut aquesta setmana? Jo diria que el incompliment de promeses per part d'aquells que es fan dir professionals. No entenc massa bé el sentit d'enganyar la gent, deu ser perquè la innocència infantil que encara retenc en el meu interior no m'ajuda a entendre certs comportaments.

He après que moltes vegades posem de volta i mitja al polítics perquè incompleixen les seves promeses i no ens adonem que nosaltres mateixos, moltes vegades, amb el nostre dia a dia actuem com aquests polítics que tant critiquem.

Com diria el capità Enciam "els petits canvis són poderosos" i el món, la humanitat, necessita alguna cosa més que una empenta per sortir d'aquesta realitat viciada que poc a poc ens contamina a tots, necessita un canvi radical d'actitud...només així aconseguirem realment tot allò que ens proposem.

Ara per ara vull anar-me a descansar amb l'esperança d'un demà millor, amb l'esperança que demà, realment, apareixeran per casa els operaris.

dijous, 21 de gener de 2010

¿X aquí o x allá?


Es curioso ver como cuando estás perdido cualquier señal, por muy estúpida que parezca, te da esperanzas para hallar el camino de salida...

Q simples que somos :)

dilluns, 18 de gener de 2010

La vida es fácil y sencilla


Las leyes de la vida son simples, demasiado para muchas personas que desean esforzarse y complicar las cosas.

Lo que damos nos llega de vuelta.

Lo que creemos de nosotros mismos y de la vida se convierte en realidad.

Es así de sencillo.

Todo lo que necesito saber en cualquier momento dado se me revelará.

Confío en mí y en la vida.