Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Una neurona i jo. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Una neurona i jo. Mostrar tots els missatges

diumenge, 10 d’abril del 2011

Diferent


Ser diferent no és ni bo ni dolent, simplement diferent :)

Avui en dia, en la societat que vivim, ens oblidem que precisament lo bo és ser diferent, ser únic.

No tothom ha de vestir les darreres tendències, tenir un iphone, estar donat d'alta en una xarxa social i anar al gimnàs per ser algú en el planeta, per poder sentir que forma part de la societat.

Estem caient en uns estereotips que no ens portaran enlloc, primer com a persones i per conseqüent com a societat.

No es tracta de dir que arriba l'apocalipsi final, però sí de denunciar que no anem pel bon camí.

Els petits canvis són importants i responsabilitat de tots. Fem-ho!!




dijous, 20 de gener del 2011

Continuem somiant

Moltes vegades el dia a dia fa que no prioritzis, erròniament, allò que més t'alimenta espiritualment i que dóna el vertader sentit a la teva vida, els teus somnis.

Sovint defalleixes en l'intent d'aconseguir-los, ets desanimes o et desorientes fins a tal punt que penses en renunciar a ells... És llavors, quan sense saber ben bé perquè, obtens la força suficient per poder replantejar-te, una vegada més, quines són les teves prioritats i perquè realment mereix la pena llevar-te cada matí.

Gràcies força meva, gràcies per ser-hi sempre....

dilluns, 10 de gener del 2011

Una mirada optimista

Estem ja a dia 10 de gener, la qual cosa vol dir que, per fi, les festes ja s'han acabat.

Tornem a la normalitat, a poder centrar-nos en el què realment toca: complir els propòsits del 2011!

Ja ho diu la gent: any nou, vida nova !!!

Arriba l'hora de centrar-nos en fer feina però sense presses i amb pas ferm (l'ansietat no és una bona companyia de viatge sobretot si el que volem, a part d'aconseguir fites, és gaudir de cada moment).

Relativitza, no hi ha res prou important com per fer-nos sentir malament. Valora des d'una perspectiva externa tot allò que et preocupi (les coses des de diferents òptiques semblen diferents i, segons com, més fàcil de superar).

Canvia el teu punt de vista, pot semblar complicat, però si ets capaç de veure l'ampolla mig buida per què no la pots veure mig plena?

Canvia el teu vocabulari. Deixa de banda paraules amb connotacions negatives i els condicionals i centra't en un lèxic positiu, t'ajudarà a descobrir poc a poc una visió diferent de teu dia a dia.

Perseveració. Qui va dir què seria fàcil? Tot requereix un esforç que queda compensat al final.

En definitiva, moltes ganes i empenta durant 365 dies és l'únic que ens cal per aconseguir tot allò que desitgem, per tant, som-hi!!!!



dimecres, 5 de gener del 2011

Bona i màgica nit!

Fa temps que vaig deixar en creure en el Reis.

Potser el meu gran error va ser voler convertir-me en adulta massa aviat i deixar de viure una nit tan màgica com la d'avui.

Ara m'adono, des la nostàlgia d'un passat ja no tan proper, que sempre és necessari que aquesta dolça il·lusió ens acompanyi, que no deixem mai escapar aquell nen/a que portem a dins.

Tot es veu més fàcil des de l'òptica d'un infant, tot sembla més senzill des de l' il·lusió.

Per això, 5 dies després de que comenci el nou any, m'he fet el propòsit de recuperar aquella nena que en el fons sé que sempre m'acompanya, ja que estic segura que la seva força m'ajudarà a vèncer qualsevol obstacle d'aquest 2011.

Bona i màgica nit a tothom!

Sabates netes i a dormir d'hora! :)




dimarts, 4 de gener del 2011

Non-smoking


Avui quan baixava cap a casa m'ha sobtat l'imatge de veure tauletes a les portes de bars i cafeteries amb cendrers.

És curiós com d'un dia per un altre una situació pot canviar tant.

Fa una estona escoltava a la radio que les vendes de estufes per terrasses, en només 1 dia, s'havien incrementat en un 300-400%, la qual cosa, a part de sorprendre'm, m'ha fet pensar si no haurem de canviar la tria de cafeteries on poder anar a prendre cafè sense fum a la de nous itineraris per anar a casa sense fum i sense burilles, perquè qui necessita un cendrer tenint tota la vorera del món per llençar-la.

Pensem-hi!

dilluns, 3 de gener del 2011

"Caminante no hay camino, se hace camino al andar..."


Todo pasa y todo queda,
pero lo nuestro es pasar,
pasar haciendo caminos,
caminos sobre el mar.

Nunca persequí la gloria,
ni dejar en la memoria
de los hombres mi canción;
yo amo los mundos sutiles,
ingrávidos y gentiles,
como pompas de jabón.

Me gusta verlos pintarse
de sol y grana, volar
bajo el cielo azul, temblar
súbitamente y quebrarse...

Nunca perseguí la gloria.

Caminante, son tus huellas
el camino y nada más;
caminante, no hay camino,
se hace camino al andar.

Al andar se hace camino
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.

Caminante no hay camino
sino estelas en la mar...

Hace algún tiempo en ese lugar
donde hoy los bosques se visten de espinos
se oyó la voz de un poeta gritar
"Caminante no hay camino,
se hace camino al andar..."

Golpe a golpe, verso a verso...

Murió el poeta lejos del hogar.
Le cubre el polvo de un país vecino.
Al alejarse le vieron llorar.
"Caminante no hay camino,
se hace camino al andar..."

Golpe a golpe, verso a verso...

Cuando el jilguero no puede cantar.
Cuando el poeta es un peregrino,
cuando de nada nos sirve rezar.
"Caminante no hay camino,
se hace camino al andar..."

dimecres, 29 de desembre del 2010

Sí, el 2010 ja s'acaba!


A 2 jornades d'acabar l'any ens trobem en aquell moment de reflexió de com han anat els 363 dies anteriors.

Fer balanç de com ha anat l'any sempre és complicat i més des de l'òptica d'una vida normal, sense grans extravagàncies.

Cada any per aquestes dates em plantejo els reptes pel nou any, que tot s'ha de dir, moltes vegades es queden pel camí.

Aquest any no seré ambiciosa en plantejaments, tan sols desitjaré una cosa, i és que el nou any, el 2011, ja sigui del dret o del revés, sigui com a mínim 1% tan bo com el 2010. Amb això, el nou any ja superaria de lluny totes les meves expectatives.

Bona sortida i entrada d'any!!

I encara que soni típic i tòpic, que els vostres desitjos es facin realitat en el 2011 :)

dimarts, 21 de desembre del 2010

I si...


I si un dia et despertessis i descobrissis que tot allò què has viscut era un somni?

Per la meva part, seria bonic, molt bonic.

dimecres, 15 de desembre del 2010

La trucada



Quan semblava que tot estava a punt d’acabar, va sonar el telèfon. Era ella, una veu que en els darrers mesos s’havia convertit en familiar.

Esperava les seves paraules per veure una mica de llum, però el què em deia només feia que confirmar el que ja sabia, hauria d’esperar.

La paciència s’havia convertit en les darreres setmanes en un dels pilars del meu dia a dia. Assumir-la com a part de la meva vida havia estat complicat, però havia estat la millor opció.

Feia dies havia llegit com la percepció del pas del temps era diferent segons el grau de positivitat del moment en què l’analitzes.

Estar clar què res seria fàcil, requeriria de quelcom més que de paciència.

Seria assumible el nou repte? Només penjar el telèfon vaig saber què sí.

La seva veu, tan familiar en els darrers mesos, m' havia donat la força suficient per pensar què, tot i l’espera, avui era un dia més i a la vegada un dia menys per aconseguir l’objectiu.

dimarts, 10 d’agost del 2010

Dilema

Tinc un dilema fa dies.

La cosa ja comença a fer-se “important” perquè la nit passada em va fer balla el cap a l’hora d’anar a dormir.

El tema és el següent:

Fa dies que camí a la feina em trobo una senyora, d’uns 50 i pocs d’anys, assentada en una cadira de plàstic just davant de la sucursal d’una entitat financera.

Fins aquí podríem dir que la senyora, farta de la calor, ha decidit anar a prendre la fresqueta del matí a un lloc “diferent” i segur, això últim ho dic per les càmeres de la porta.

El cas és que la senyora sosté en una mà una cigarreta i en l’altra un got, en el qual la gent diposita monedes al compàs de la cantarella “una monedita, por favor”. Dic diposita perquè jo, fins el moment, no ho he fet.

El dilema ve quan em plantejo que és el correcte en aquests casos, donar-li diners o no ?

El meu sentimentalisme em diu que ho hauria de fer, però després la meva part més racional em diu que no per varis motius.

Una és el posat de la senyora . Sé que no s’ha de jutjar a la gent per les aparences, ni pels seus posats, però hi ha alguna cosa que em fa mala... com dir-ho, espina? A més el fet que a la tarda, la mateixa senyora, s’instal•li davant d’un super de la Rambla, amb el mateix posat i diferent cigarreta, em fa pensar que potser no és tot el que vol aparentar.

L’altra cosa que em para, i que moltes vegades he pensat, és que prefereixo comprar-li un entrepà a donar-li diners, però, mirant per els interessos de l’economia familiar, no puc estar comprant un entrepà cada dia a la senyora, tot i que no hi ha res millor que ajudar a la gent que ho necessiti.

Però, realment, no em para l’output econòmic al pressupost familiar, sinó el fet de pensar si realment ho necessita o s’està aprofitant del moment de sensibilitat social que estem vivint.

Jo mentre em trobo que, cada matí, quan passo per davant d’ella i diu “una monedita, por favor” no sé què fer.

Sentit de culpabilitat per no fer el què el meu cor em dicta? Doncs, sí i fins a tal punt que m’estic replantejant el donar una volta més llarga o canviar de super.

I vist el quadre, quina es suposa que és la millor opció ?


dissabte, 19 de juny del 2010

La bona fortuna

Tokyo. Temple Sensoji. Març 2009.S@ndraphoto.

Després d'una mini volta matinal per la muntanyeta, aquesta tarda ha tocat endreçar papers!

Reconec que em fa molta mandra moure papers, i decidir que llençar, o guardar, però quan t'hi poses, al final, no pots parar :)

Endreçant, endreçant han aparegut totes les nòmines que havia guardat des d' octubre del 1999 i fins un mes abans de casar-me, l'abril del 2004.

M'ha emocionat trobar la meva primera nòmina de Caixa Sabadell de l'any 1999.

Al veure-la, no he pogut evitar pensar: "Vas tenir molta sort que se't quedessin", però, acte seguit, m'he corregit i m'he dit: " quina sort?! t'ho has guanyat i punt!!! "

Em costa acceptar aquest tipus d'afirmacions, però, si són certes, s'ha de fer.

Que porta a l'acceptació d'aquest reconeixement és una carrera de fons que podríem resumir dient que: Si un és responsable, constant i treballador, tard o d'hora, arriba la sort, arriba la recompensa: l'evolució personal, la professional, l'econòmica, el reconeixement...tot allò que dona sentit a que cada matí ens aixequem i lluitem per fer ben feta la feina, per assolir els objectius i, el millor de tot, per sentir-nos bé amb nosaltres mateixos i de rebot amb el món sencer.

Tot és qüestió d'actitud, que no d'aptituds (encara que avui en dia, amb tanta gent preparada, podríem dir que l'afirmació no és del tot certa), de tenir clars els objectius a assolir, de no defallir i anar per totes. És a dir, ser 100% positiu sabent que el camí no serà fàcil , que trobarem entrebancs, però que, tard o d'hora, aconseguirem la nostra bona fortuna.

Em fa molta ràbia la gent que, des d'una actitud passiva, et diu :" Tu sí que tens sort, eh?? et podràs queixar, eh ???...."a fi de poder justificar el seu fracàs. Què pensa aquesta gent , que les coses es poden aconseguir sense donar res a canvi ?

Doncs, NO! La sort no ve de sèrie amb el naixement, no la regalen a les caixes del cereals, l'has de guanyar dia a dia, passet a passet ,amb l'esforç i sacrifici que això significa i donant gràcies al destí que t'hagi donat l'oportunitat de poder lluitar per aconseguir-la.

divendres, 18 de juny del 2010

Un simple gest

Una vegada més, la vida m'ha donat una nova lliçó :)

L'ésser humà ( ho dic així per a evitar que ningú se'm queixi de llenguatge sexista si dic "home" per referir-me al col·lectiu home- dona...) tendeix a desvalorar certes coses quan no les necessita i valorar-les, i molt, quan va mancat d'elles.

No donem prou importància a gestos tan importants com una carícia, un somriure o una simple abraçada, és més, segons el moment, fins i tot els podríem trobar "inapropiats".

Però ai, carai, quan les necessites... llavors la cosa canvia!

Allò que no tenia valor, passa a ser el millor "xute" per l'ànima!! :)

PD: Si algú em vol abraçar, jo,ara, no ho trobaré "inapropiat " ;)

dijous, 17 de juny del 2010

Connexions emocionals


Si connecto una punta del cable amb l'altra aconseguiré alguna cosa de profit?Què passarà si uneixo dues puntes que no són, petarà tot?

Mantenir un bon circuit emocional és molt complicat, requereix de temps i dedicació si no vols que, en qualsevol moment inesperat, la xarxa es sobrecarregui i acabi petant.

Això que dit així, de manera teòrica, és fàcil d'entendre, a la pràctica, és molt complicat.

Les instal·lacions emocionals són molt delicades. Segons el seu estat de conservació, marca (home, dona) i la seva antiguitat pot passar que qualsevol petita alteració l'afecti considerablement i que s'hagi de fer un canvi radical.

Jo tenia una intal·lació vella, la vaig canviar per una nova i, la veritat,em va donar un bon resultat. El problema és el de sempre, ja no fan cosa com les d'abans, amb una bona resistència, i això fa que, amb el pas del temps, tot i els pedaços que l'he anat posant per anar tirant, estigui apunt de petar.

Hauré de plantejar-me un nou canvi d'instal·lació, el problema és que això requereix de temps i ara no en tinc massa.... necessito de llum, ja!

Havia pensat en viure sense llum un temps, de fet és el que fet quan la instal·lació ha donat símptomes de sobrecarrega, però he vist que no és la solució, perquè, al igual que les plantes, necessito de llum per a viure.

El cas és que estic liada, masses cables i poca idea de com connectar-los aquesta seria la conclusió del moment.

Alguna cosa haurem de fer, no es pot viure el dia a dia condicionada per l'electricitat de la teva instal·lació emocional per molts motius, entre d'altres perquè no és aconsellable segons els professionals i, principalment, perquè en cas de sinistres, estic segura, que la meva pòlissa d'assegurança de la llar no m'ho cobriria :)

dimarts, 1 de juny del 2010

Realitat o ficció?


Quina és la realitat que ens mostra un mirall? i una lent?

El que més em preocupa és la realitat que, a través del meus ulls, veig cada dia i que no acabo d'entendre:

-Polítics, gestors dels nostres impostos, corruptes i mentiders.
-Defensor de sagraments abusadors de nens.
-El poder de la hipocresia.
-La discriminació de sexe, raça i religió.
-Homes Vrs dones i a la inversa.
-Gent gran raconada com a mobles vells.

Podríem seguir i seguir amb una amplia llista de coses que ens portarien a una afirmació: L'ésser humà és autodestructiu, la qual cosa em preocupa,no tant per mi, però sí
especialment quan penso en les generacions futures que han de venir.

Quin món els deixarem? i el més important de tot, quin principis tindrà la societat del futur ?

Serà qüestió de reflexionar-hi ....

dissabte, 17 d’abril del 2010

Ens prenem un Kit-Kat ?


Feia dies que no treia el cap pel blog. Últimament haig de trobar el temps a traïció per fer-ho :(

Tenia planejades un munt de coses aquest matí, que de fet les haig de fer, però per un moment he tingut la consciència de saber parar i dir-me: Fem un kit-kat?

I aquí hem teniu, assentada davant del portàtil per dir res sorprenent, però molt important:

La societat que ens envolta ens està portant a una dinàmica que trobem normal , però que no ho és.

Em sembla estrany que a la meva edat, més de 30, m'hagin ensenyat a respirar...

Sí amics, la dinàmica comporta moviment, aquesta velocitat i, a altes revolucions, perdem l'aire i la consciència de TOT.

Per això és important el que acabo de fer, parar, fer un kit-kat, respirar, desconnectar i tornar a posar el motor en marxa, recordant que anant a 80 KM/h, apart de beneficis ambientals, també podem tenir grans beneficis de salut :)

Bon cap de setmana!!!




dimecres, 7 d’abril del 2010

Gel, gelada!


Com cada nit vaig retirar el nòrdic i vaig estirar-me al llit amb la intenció de rendir-me al cansament.

Vaig iniciar el meu ritual diari privat: Gir a la dreta, postura fetal, moviment en darrera i peus entre les seves cames, però, aquella nit del mes d’abril, succeir quelcom diferent:

-Estàs MORTA!!

-Què??

-Estàs MORTA!!!

-Què vols dir???

-Pregunta-ho als teus peus?!

-Doncs encara sort que no estem al gener je,jejeje

Conclusió: Per estar morta, estic força B!!!! ;)

dimecres, 31 de març del 2010

Abisme


Després de l’esforç del llarg camí, es va trobar davant de l’obscuritat de l’abisme.

No havia pensat mai acabar així. Tenia esperança en la seva existència.

No podia pensar el per què del seu destí fatal, però sentia que allò li faria mal amb ella.

Sabia que ella seria forta, que ho superaria, que tiraria endavant, com tantes altres vegades, i que lluitaria per la vida.

Li hagués agradat sortir d’aquella l’obscuritat, veure-la amb ella, donar-li tot allò que necessitava, però era conscient que una vegada es deixés caure tot, tot, s’acabaria.

Dins la seva existència microscòpica es plantejava que hagués estat bonic que les coses fossin diferent, formar part del seu projecte i, sobretot, viure la seva vida, però, malauradament, sentia, que era hora de posar-hi final.

Què faria ella?

Es trobava sòl i nu per primera, i última, vegada davant de l’obscuritat de l’abisme, el seu temps es va contraure, i es va deixar caure.

Les llàgrimes i la impotència van envair-ho tot, però, en el fons no importava massa. Sabia que ella seria forta, que ho superaria, que tiraria endavant, com tantes altres vegades,i que lluitaria per la vida, ara i sempre, que en realitat era el què importava.

dimarts, 30 de març del 2010

En el nom de Déu.

Sóc una persona creient en els principis més primaris del cristianisme.

Crec en la bondat de l’ésser humà.

En ajudar-nos els uns els altres.

En el respecte als demés.

En definitiva en tot allò que vol dir el cristianisme en essència pura.

Considero que com a doctrina bucòlica, i amb l’interès de la gent, ens podria dur a bon port.

El problema és que la gent que s’hauria d’encarregar de fer el coaching, l’església, té unes directrius, uns objectius, rancis, una hipocresia brutal i una doble moralitat.

En els darrers dies només fan que sortir casos i més casos del pederàstia de sacerdots. El més brutal un a Itàlia, on fa uns 20-30anys van abusar de 200 nens/es sordo - muts, i el més recent el d’un sacerdot espanyol destinat a Chile que a final dels 90’s va abusar de 15 menors.

On anem a parar?? Com molt bé deien al debat de la Noria (una de les poques coses del programa que va la pena), pederastes, malauradament, hi han a totes les professions però a l’església és molt repugnant si tenim en compte el seu vot de celibat.

El més greu de tot això, és que l’església ho ha ocultat fins ara, era conscients de la seva realitat i no ha fet res, no ha denunciat un delicte tipificat pe codi penal (Srs., què no estem debatint un tema moral com l’abort, sinó que estem parlant de DELICTES amb penes de presó !!!)

La gran jerarquia eclesiàstica, aquella que ens diu que hem de portar a terme un model de vida basat en la bondat, l’ajuda al demès, etc. ha girat la vista cap a una altra banda i ha permès que, en el nom de Déu, es cometessin autèntiques barbaries amb aquells que són més dèbils i que requereixen de la nostra màxima protecció, els infants.

Sobta pensar que fins i tot el propi Benedicte XVI, com diu la portada del PAIS de diumenge de rams, hagi col•laborat en un passat tampoc massa llunyà a tapar un dels casos i no l’hagués denunciat.

Evidentment davant de casos i postures com aquestes és impossible que aquest partit, perquè és el que sembla cada vegada més l’església, guanyi afiliats.

Perquè no es traca de barrejar la “velocitat amb el tocino”, una cosa és la fe i l’altra la institució, a qui, a la meva opinió, té moltes coses a canviar i reinventar.

dijous, 25 de març del 2010

Coses de l'idioma

Com ja us vaig comentar, el cap de setmana passat varem anar a fer de turistes a la capital, a la ciutat dels Ministeris, a Madrid.

Com a ciutat no opinaré, perquè com deia el meu professor de Macroeconomia Avançada II :" pá gusto los colores".

El que si que vull comentar és el sentiment estrany que em va sorgir a l'hora de parlar la meva llengua, el català.

És evident que no anava a parlar català amb els madrilenys perquè segur que m'haguessin dit :" No es lo mismo Atocha, que Puerta de Atocha. Atocha es Atocha y Puerta de Atocha es Puerta de Atocha" (en una propera entrada sobre la cortesia ja us explicaré l’aventura...je,je).

Però el que em sorprèn és la sensació de vergonya que tenia que algú m'escoltés parlant en català amb el meu marit. (¿¿??!!!). Suposo que tot això ve de la interiorització innata que tenim els catalans que no estem massa ben vistos, per diversos aspectes, a la resta de la Península.

La sensació "estranya" es va incrementar quan, mentre creuava un pas de zebra li estava dient no sé que a l'Oriol, en català, una velleta, d'aquestes que porta tot el joier a sobre, em va fer una mirada d'aquelles que maten i que volen dir: "catalanes en Madrid hablando en catalán ???!!! a q te pego con el bolso??!!".

La veritat és que a partir de llavors vaig continuar parlant en català amb l'Oriol, però molt més fluixet....no fos cas que algú s'ofengués.

El més preocupant de tot és que això que explico com una certa anècdota típica d'un català a Madrid també passa aquí, a Catalunya.

Hi ha gent que se'ls fa estrany que sent catalans i estan a Catalunya, parlis en català.

És més, per no anar molt lluny, l'altra dia la meva doctora va i ens diu quan estàvem a la consulta :"Què monos, si hablan catalán entre ellos...", la sensació de descol•locació va ser brutal, mono???!! i els cacauets??!!

Per sort, nosaltres, no com d’altres, deixem per l'íntimitat altres coses i no parlar el català ;)

divendres, 19 de març del 2010

Caminet de la ciutat dels Ministeris.


Cap de setmana diferent a la ciutat dels galàctics, del bocata calamares, dels ministeris, de la Zarzuela, i no de peix, en definitiva, canviem l'aire del poble de Sabadell per la capital, Madrid.

Quan dic que mai he estat a Madrid, la gent al·lucina:" com pot ser que hagis estat a la quinat forca i no hagis visitat la capital??"

Doncs no ho sé, no és un lloc que em cridi l'atenció, excepte una cosa, els cerimonials protocol·laris que tenen lloc, però com que sé que no tindré l'ocasió de presenciar-los. mai..doncs què voleu que us digui, hem optat, sempre, per altres destins.

Dit això, la pregunta seria :"llavors, per què aneu a Madrid?"

Doncs per una fricada, sí així definiria el motiu de la nostra escapada ...una gran, immensa fricada!!! La càmera ja la tinc apunt per immortalitzar el moment quan ell, l'Oriol, es deixi portar "por el lado oscuro" :)

De moment vaig a ambientar-me per a què no es noti que sóc catalana ;)


Cuando llegues a Madrid, chulona mía
Voy a hacerte Emperatriz de Lavapiés
Y alfombrarte con claveles La Gran Vía
Y a bañarte con vinillo de Jerez

En Chicote un agasajo postinero
Con la crema de la intelectualidad
Y la gracia de un piropo retrechero
Más castizo que la calle de Alcalá.

Madrid, Madrid, Madrid
Pedazo de la España en que nací
Por algo te hizo Dios
La cuna del requiebro del Chotis.
Madrid, Madrid, Madrid
En Méjico se piensa mucho en ti
Por el sabor que tienen tus verbenas
Por tantas cosas buenas
Que soñamos desde aquí
Y vas a ver lo que es canela fina
Y armar la tremolina
Cuando llegues a Madrid

Madrid, Madrid, Madrid
Pedazo de la España en que nací
Por algo te hizo Dios
La cuna del requiebro del Chotis.
Madrid, Madrid, Madrid
En Méjico se piensa mucho en ti
Por el sabor que tienen tus verbenas
Por tantas cosas buenas
Que soñamos desde aquí
Y vas a ver lo que es canela fina
Y armar la tremolina
Cuando llegues a Madrid