dissabte, 19 de juny de 2010

Qui sóc jo?

Jardins de Cap Roig. Maig 2010.Ori@lphoto.

Benvingut/da al meu raconet virtual :)

De ben segur que et preguntaràs qui sóc jo,oi?

Dons sóc una sabadellenca, economista de formació i somiadora de vocació, que intenta viure intensament la gran aventura de la vida :)

Amiga dels meus amics, exploradora del món, entusiasta de la bona música i en projecte de ser una fotògrafa de "nivell raonable" :P

De petita somiava en ser feliç al costat d'una persona que m'estimés pel que sóc. Avui, tinc la gran fortuna de poder di que he aconseguit el meu somni.

Tinc molts plans de futurs però, ara per ara ,el més important és intentar col·laborar amb el meu petit gra de sorra a que aquest món sigui una mica millor.

La bona fortuna

Tokyo. Temple Sensoji. Març 2009.S@ndraphoto.

Després d'una mini volta matinal per la muntanyeta, aquesta tarda ha tocat endreçar papers!

Reconec que em fa molta mandra moure papers, i decidir que llençar, o guardar, però quan t'hi poses, al final, no pots parar :)

Endreçant, endreçant han aparegut totes les nòmines que havia guardat des d' octubre del 1999 i fins un mes abans de casar-me, l'abril del 2004.

M'ha emocionat trobar la meva primera nòmina de Caixa Sabadell de l'any 1999.

Al veure-la, no he pogut evitar pensar: "Vas tenir molta sort que se't quedessin", però, acte seguit, m'he corregit i m'he dit: " quina sort?! t'ho has guanyat i punt!!! "

Em costa acceptar aquest tipus d'afirmacions, però, si són certes, s'ha de fer.

Que porta a l'acceptació d'aquest reconeixement és una carrera de fons que podríem resumir dient que: Si un és responsable, constant i treballador, tard o d'hora, arriba la sort, arriba la recompensa: l'evolució personal, la professional, l'econòmica, el reconeixement...tot allò que dona sentit a que cada matí ens aixequem i lluitem per fer ben feta la feina, per assolir els objectius i, el millor de tot, per sentir-nos bé amb nosaltres mateixos i de rebot amb el món sencer.

Tot és qüestió d'actitud, que no d'aptituds (encara que avui en dia, amb tanta gent preparada, podríem dir que l'afirmació no és del tot certa), de tenir clars els objectius a assolir, de no defallir i anar per totes. És a dir, ser 100% positiu sabent que el camí no serà fàcil , que trobarem entrebancs, però que, tard o d'hora, aconseguirem la nostra bona fortuna.

Em fa molta ràbia la gent que, des d'una actitud passiva, et diu :" Tu sí que tens sort, eh?? et podràs queixar, eh ???...."a fi de poder justificar el seu fracàs. Què pensa aquesta gent , que les coses es poden aconseguir sense donar res a canvi ?

Doncs, NO! La sort no ve de sèrie amb el naixement, no la regalen a les caixes del cereals, l'has de guanyar dia a dia, passet a passet ,amb l'esforç i sacrifici que això significa i donant gràcies al destí que t'hagi donat l'oportunitat de poder lluitar per aconseguir-la.

divendres, 18 de juny de 2010

Un simple gest

Una vegada més, la vida m'ha donat una nova lliçó :)

L'ésser humà ( ho dic així per a evitar que ningú se'm queixi de llenguatge sexista si dic "home" per referir-me al col·lectiu home- dona...) tendeix a desvalorar certes coses quan no les necessita i valorar-les, i molt, quan va mancat d'elles.

No donem prou importància a gestos tan importants com una carícia, un somriure o una simple abraçada, és més, segons el moment, fins i tot els podríem trobar "inapropiats".

Però ai, carai, quan les necessites... llavors la cosa canvia!

Allò que no tenia valor, passa a ser el millor "xute" per l'ànima!! :)

PD: Si algú em vol abraçar, jo,ara, no ho trobaré "inapropiat " ;)

dijous, 17 de juny de 2010

Connexions emocionals


Si connecto una punta del cable amb l'altra aconseguiré alguna cosa de profit?Què passarà si uneixo dues puntes que no són, petarà tot?

Mantenir un bon circuit emocional és molt complicat, requereix de temps i dedicació si no vols que, en qualsevol moment inesperat, la xarxa es sobrecarregui i acabi petant.

Això que dit així, de manera teòrica, és fàcil d'entendre, a la pràctica, és molt complicat.

Les instal·lacions emocionals són molt delicades. Segons el seu estat de conservació, marca (home, dona) i la seva antiguitat pot passar que qualsevol petita alteració l'afecti considerablement i que s'hagi de fer un canvi radical.

Jo tenia una intal·lació vella, la vaig canviar per una nova i, la veritat,em va donar un bon resultat. El problema és el de sempre, ja no fan cosa com les d'abans, amb una bona resistència, i això fa que, amb el pas del temps, tot i els pedaços que l'he anat posant per anar tirant, estigui apunt de petar.

Hauré de plantejar-me un nou canvi d'instal·lació, el problema és que això requereix de temps i ara no en tinc massa.... necessito de llum, ja!

Havia pensat en viure sense llum un temps, de fet és el que fet quan la instal·lació ha donat símptomes de sobrecarrega, però he vist que no és la solució, perquè, al igual que les plantes, necessito de llum per a viure.

El cas és que estic liada, masses cables i poca idea de com connectar-los aquesta seria la conclusió del moment.

Alguna cosa haurem de fer, no es pot viure el dia a dia condicionada per l'electricitat de la teva instal·lació emocional per molts motius, entre d'altres perquè no és aconsellable segons els professionals i, principalment, perquè en cas de sinistres, estic segura, que la meva pòlissa d'assegurança de la llar no m'ho cobriria :)

dimarts, 1 de juny de 2010

Realitat o ficció?


Quina és la realitat que ens mostra un mirall? i una lent?

El que més em preocupa és la realitat que, a través del meus ulls, veig cada dia i que no acabo d'entendre:

-Polítics, gestors dels nostres impostos, corruptes i mentiders.
-Defensor de sagraments abusadors de nens.
-El poder de la hipocresia.
-La discriminació de sexe, raça i religió.
-Homes Vrs dones i a la inversa.
-Gent gran raconada com a mobles vells.

Podríem seguir i seguir amb una amplia llista de coses que ens portarien a una afirmació: L'ésser humà és autodestructiu, la qual cosa em preocupa,no tant per mi, però sí
especialment quan penso en les generacions futures que han de venir.

Quin món els deixarem? i el més important de tot, quin principis tindrà la societat del futur ?

Serà qüestió de reflexionar-hi ....