diumenge, 30 d’agost de 2009

Map of the Sounds of Tokyo




La pel·lícula narra la història de Ryu, una noia solitària l'aspecte fràgil de la qual contrasta amb la doble vida que duu: de nit treballa en una llotja de peix a Tokyo i esporàdicament rep encàrrecs com assassina a sou.



El senyor Nagara és un poderós empresari que plora la mort de la seva filla Midori que s'ha suïcidat, i culpa del suïcidi a David, un home d'origen espanyol que té un negoci de vins a Tokyo.


Ishida, un empleat del senyor Nagara que estimava a Midori en silenci, contracta a Ryu perquè assassini a David.



Un enginyer de so, obsessionat amb els sons de la ciutat japonesa i fascinat per Ryu, és el mut testimoni d'aquesta història d'amor que s'endinsa en les ombres de l'ànima humana allí on només el silenci és eloqüent.


Un bon argument sense massa acció però amb un darrera fons profund i amb un escenari perfecte, la ciutat de Tokyo.


Després de veure la pel·lícula el cap vola cap a moltes sensacions i sentiments per acabar aflorant en...


I si tot el que ens envolta no és realment com ens assembla que és ?


Ens aparta el poder de la realitat quotidiana convertint-nos en persones de gel ?


La retenció dels sentiments en porta a una vida fictícia on la felicitat no té lloc?


Gaudir de les coses més simples, com ara del silenci, és sinònim de felicitat complerta ?


Pel que fa la pel·lícula confesso que era la primera que veia de la Coixet i vaig anar-hi més atreta per l’escenari que per la Direcció.


El film no m’ha aportat massa més que el tràiler, el qual crec que és massa llarg i desvetlla molt del contingut de la història.


Pel que fa el doblatge, no m’ha agradat que el Sergi Lòpez s’hagi fet ell mateix les veus ja que la sincronització no es massa bona per la falta de pràctica de l’actor en aquest tipus de feina.



L’actriu, la Rinko Kikuchi, m’ha agradat molt la seva actuació. El seu comportament i el seu posat absent m’han fet reviure els dies a Tokyo i els sentiment de tristesa, soledat i reassignació que aquella gent em van fer sentir.


La música bona i l’escenari totalment real. S’ha defugit del Tokyo dels turistes de temples i parcs macos i ens han mostrat una ciutat real amb els seus carrerons, les seves paradetes de Ramen i les seves brutícies reals en tots els sentits.

Coses diferents a destacar ....el mochi de maduixa i el vagó del Love Motel La Bastille ;)