Quan semblava que tot estava a punt d’acabar, va sonar el telèfon. Era ella, una veu que en els darrers mesos s’havia convertit en familiar.
Esperava les seves paraules per veure una mica de llum, però el què em deia només feia que confirmar el que ja sabia, hauria d’esperar.
La paciència s’havia convertit en les darreres setmanes en un dels pilars del meu dia a dia. Assumir-la com a part de la meva vida havia estat complicat, però havia estat la millor opció.
Feia dies havia llegit com la percepció del pas del temps era diferent segons el grau de positivitat del moment en què l’analitzes.
Estar clar què res seria fàcil, requeriria de quelcom més que de paciència.
Seria assumible el nou repte? Només penjar el telèfon vaig saber què sí.
La seva veu, tan familiar en els darrers mesos, m' havia donat la força suficient per pensar què, tot i l’espera, avui era un dia més i a la vegada un dia menys per aconseguir l’objectiu.
Esperava les seves paraules per veure una mica de llum, però el què em deia només feia que confirmar el que ja sabia, hauria d’esperar.
La paciència s’havia convertit en les darreres setmanes en un dels pilars del meu dia a dia. Assumir-la com a part de la meva vida havia estat complicat, però havia estat la millor opció.
Feia dies havia llegit com la percepció del pas del temps era diferent segons el grau de positivitat del moment en què l’analitzes.
Estar clar què res seria fàcil, requeriria de quelcom més que de paciència.
Seria assumible el nou repte? Només penjar el telèfon vaig saber què sí.
La seva veu, tan familiar en els darrers mesos, m' havia donat la força suficient per pensar què, tot i l’espera, avui era un dia més i a la vegada un dia menys per aconseguir l’objectiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada