Coses de l'idioma

Com ja us vaig comentar, el cap de setmana passat varem anar a fer de turistes a la capital, a la ciutat dels Ministeris, a Madrid.

Com a ciutat no opinaré, perquè com deia el meu professor de Macroeconomia Avançada II :" pá gusto los colores".

El que si que vull comentar és el sentiment estrany que em va sorgir a l'hora de parlar la meva llengua, el català.

És evident que no anava a parlar català amb els madrilenys perquè segur que m'haguessin dit :" No es lo mismo Atocha, que Puerta de Atocha. Atocha es Atocha y Puerta de Atocha es Puerta de Atocha" (en una propera entrada sobre la cortesia ja us explicaré l’aventura...je,je).

Però el que em sorprèn és la sensació de vergonya que tenia que algú m'escoltés parlant en català amb el meu marit. (¿¿??!!!). Suposo que tot això ve de la interiorització innata que tenim els catalans que no estem massa ben vistos, per diversos aspectes, a la resta de la Península.

La sensació "estranya" es va incrementar quan, mentre creuava un pas de zebra li estava dient no sé que a l'Oriol, en català, una velleta, d'aquestes que porta tot el joier a sobre, em va fer una mirada d'aquelles que maten i que volen dir: "catalanes en Madrid hablando en catalán ???!!! a q te pego con el bolso??!!".

La veritat és que a partir de llavors vaig continuar parlant en català amb l'Oriol, però molt més fluixet....no fos cas que algú s'ofengués.

El més preocupant de tot és que això que explico com una certa anècdota típica d'un català a Madrid també passa aquí, a Catalunya.

Hi ha gent que se'ls fa estrany que sent catalans i estan a Catalunya, parlis en català.

És més, per no anar molt lluny, l'altra dia la meva doctora va i ens diu quan estàvem a la consulta :"Què monos, si hablan catalán entre ellos...", la sensació de descol•locació va ser brutal, mono???!! i els cacauets??!!

Per sort, nosaltres, no com d’altres, deixem per l'íntimitat altres coses i no parlar el català ;)