dimecres, 31 de març del 2010

Abisme


Després de l’esforç del llarg camí, es va trobar davant de l’obscuritat de l’abisme.

No havia pensat mai acabar així. Tenia esperança en la seva existència.

No podia pensar el per què del seu destí fatal, però sentia que allò li faria mal amb ella.

Sabia que ella seria forta, que ho superaria, que tiraria endavant, com tantes altres vegades, i que lluitaria per la vida.

Li hagués agradat sortir d’aquella l’obscuritat, veure-la amb ella, donar-li tot allò que necessitava, però era conscient que una vegada es deixés caure tot, tot, s’acabaria.

Dins la seva existència microscòpica es plantejava que hagués estat bonic que les coses fossin diferent, formar part del seu projecte i, sobretot, viure la seva vida, però, malauradament, sentia, que era hora de posar-hi final.

Què faria ella?

Es trobava sòl i nu per primera, i última, vegada davant de l’obscuritat de l’abisme, el seu temps es va contraure, i es va deixar caure.

Les llàgrimes i la impotència van envair-ho tot, però, en el fons no importava massa. Sabia que ella seria forta, que ho superaria, que tiraria endavant, com tantes altres vegades,i que lluitaria per la vida, ara i sempre, que en realitat era el què importava.

1 comentari: