El Mundo Diumenge, 9 de octubre de 2005. MIQUEL DE PALOL
S'ha fet públic aquests dies un informe on es palesa que la gent té una millor expectativa de longevitat depenent del sexe, de la renda i del lloc de residència. En resum, les dones viuen més que els homes -tot i que tenen menys qualitat de vida-, els del camp viuen més que els de la ciutat, i els rics viuen més que els pobres o, per dir-ho de forma més genèrica, com més diners es tenen, més alta és l'esperança de vida. Tot això pot ser més o menys previsible o sorprenent, i se'n poden treure conclusions de tota mena. Depèn també de la ideologia i dels interessos de cadascú. Hi ha un detall que em sembla especialment atractiu: la salut dels individus està directament relacionada amb la percepció que en té cadascú. Els qui es consideren sans es mantenen més temps així, i els qui es perceben com a malalts tenen més probabilitats de posar-s'hi de debò en un futur pròxim. Sembla que un que se sent propens a patir una malaltia determinada, encara que en aquell moment no la pateixi, les probabilitats que hi caigui es multipliquen de considerablement.
Tot plegat ens porta a un punt que no és nou en absolut al llarg de la Història, i que reviu en diferents avatars depèn del moment i del llenguatge. «Carácter es destino», va dir el poeta, i qui més qui menys, entre aquells als qui no els acaba de fer el pes el determinisme il·luminat, participen de la idea que la ment no és un estat conseqüent de la vida, sinó un dels seus condicionants més forts. Ara bé, fins a quin punt val la pena capficar-s'hi, en quina direcció és possible actual per millorar les pròpies expectatives, no tan sols pel que fa a la salut, sinó en la vida en general? Si és que és possible fer-ho, si no hem de caure en el cercle viciós insoluble si és abans l'ou o la gallina.S'ha moralitzat molt sobre el poder de la convicció, de l'autoconvicció en un grau més evolucionat. El caràcter determinant de les diverses pulsions sobre un mateix és una de les principals matèries primeres dels llibres d'autoajuda, però on sempre s'hi acaba detectant -no en sóc un expert, tan sols n'he fullejat algun per sobre, i ja n'he tingut prou- una molesta ferum de retòrica de venedor de xarops.
Els autors d'un experiment que sempre m'agrada recordar expliquen com es van prendre les constants vitals d'un grup de jugadors d'escacs en plena partida, i com a partir del moment en què el joc es decantava cap a un dels dos, el pols, la temperatura i la sudoració del probable guanyador augmentaven, i en canvi els del probable perdedor tendien a la normalitat en repòs com més clara era la situació. Per descomptat, les relacions de causa i efecte apreciables es diluïen també com més pròxims estavem d'un desenllaç inapelable. Depèn de la força d'autocontrol. L'excitació és un element estimulant, positiu per mantenir els recursos al màxim possible, o un desencadenant d'atabalament que acaba portant a l'error. El punt més interessant és el de la inflexió, el moment en què comencen a divergir els estats físics dels dos jugadors, i aquí la pregunta és òbvia: en una relació de talents equiparable, el guanyador guanya perquè parteix d'un estat d'excitació -i per tant de motivació, de concentració, etc.- superior, o bé tal estat és conseqüència del caire que pren la partida a partir d'un determinat moment, i tal caire es produeix al marge de les condicions físiques d'un i altre jugadors?
És la qüestió central, la mateixa que ens diria si els ciutadans més sans ho són perquè s'ho creuen, i bé si quan s'ho creuen es limiten a constatar un fet objectiu, encara que referit a ells mateixos. Es pot considerar la simultanitat dels dos fenòmens, que no siguin altra cosa que dues cares de la mateixa moneda? Ser supersticiós porta mala sort, diu el savi, i és clar, aquí la proximitat dels termes dóna forma de paradoxa a l'obvietat.
S'ha fet públic aquests dies un informe on es palesa que la gent té una millor expectativa de longevitat depenent del sexe, de la renda i del lloc de residència. En resum, les dones viuen més que els homes -tot i que tenen menys qualitat de vida-, els del camp viuen més que els de la ciutat, i els rics viuen més que els pobres o, per dir-ho de forma més genèrica, com més diners es tenen, més alta és l'esperança de vida. Tot això pot ser més o menys previsible o sorprenent, i se'n poden treure conclusions de tota mena. Depèn també de la ideologia i dels interessos de cadascú. Hi ha un detall que em sembla especialment atractiu: la salut dels individus està directament relacionada amb la percepció que en té cadascú. Els qui es consideren sans es mantenen més temps així, i els qui es perceben com a malalts tenen més probabilitats de posar-s'hi de debò en un futur pròxim. Sembla que un que se sent propens a patir una malaltia determinada, encara que en aquell moment no la pateixi, les probabilitats que hi caigui es multipliquen de considerablement. Tot plegat ens porta a un punt que no és nou en absolut al llarg de la Història, i que reviu en diferents avatars depèn del moment i del llenguatge. «Carácter es destino», va dir el poeta, i qui més qui menys, entre aquells als qui no els acaba de fer el pes el determinisme il·luminat, participen de la idea que la ment no és un estat conseqüent de la vida, sinó un dels seus condicionants més forts. Ara bé, fins a quin punt val la pena capficar-s'hi, en quina direcció és possible actual per millorar les pròpies expectatives, no tan sols pel que fa a la salut, sinó en la vida en general? Si és que és possible fer-ho, si no hem de caure en el cercle viciós insoluble si és abans l'ou o la gallina.S'ha moralitzat molt sobre el poder de la convicció, de l'autoconvicció en un grau més evolucionat. El caràcter determinant de les diverses pulsions sobre un mateix és una de les principals matèries primeres dels llibres d'autoajuda, però on sempre s'hi acaba detectant -no en sóc un expert, tan sols n'he fullejat algun per sobre, i ja n'he tingut prou- una molesta ferum de retòrica de venedor de xarops.
Els autors d'un experiment que sempre m'agrada recordar expliquen com es van prendre les constants vitals d'un grup de jugadors d'escacs en plena partida, i com a partir del moment en què el joc es decantava cap a un dels dos, el pols, la temperatura i la sudoració del probable guanyador augmentaven, i en canvi els del probable perdedor tendien a la normalitat en repòs com més clara era la situació. Per descomptat, les relacions de causa i efecte apreciables es diluïen també com més pròxims estavem d'un desenllaç inapelable. Depèn de la força d'autocontrol. L'excitació és un element estimulant, positiu per mantenir els recursos al màxim possible, o un desencadenant d'atabalament que acaba portant a l'error. El punt més interessant és el de la inflexió, el moment en què comencen a divergir els estats físics dels dos jugadors, i aquí la pregunta és òbvia: en una relació de talents equiparable, el guanyador guanya perquè parteix d'un estat d'excitació -i per tant de motivació, de concentració, etc.- superior, o bé tal estat és conseqüència del caire que pren la partida a partir d'un determinat moment, i tal caire es produeix al marge de les condicions físiques d'un i altre jugadors? És la qüestió central, la mateixa que ens diria si els ciutadans més sans ho són perquè s'ho creuen, i bé si quan s'ho creuen es limiten a constatar un fet objectiu, encara que referit a ells mateixos. Es pot considerar la simultanitat dels dos fenòmens, que no siguin altra cosa que dues cares de la mateixa moneda? Ser supersticiós porta mala sort, diu el savi, i és clar, aquí la proximitat dels termes dóna forma de paradoxa a l'obvietat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada