Qui sóc jo?

Jardins de Cap Roig. Maig 2010.Ori@lphoto.

Benvingut/da al meu raconet virtual :)

De ben segur que et preguntaràs qui sóc jo,oi?

Dons sóc una sabadellenca, economista de formació i somiadora de vocació, que intenta viure intensament la gran aventura de la vida :)

Amiga dels meus amics, exploradora del món, entusiasta de la bona música i en projecte de ser una fotògrafa de "nivell raonable" :P

De petita somiava en ser feliç al costat d'una persona que m'estimés pel que sóc. Avui, tinc la gran fortuna de poder di que he aconseguit el meu somni.

Tinc molts plans de futurs però, ara per ara ,el més important és intentar col·laborar amb el meu petit gra de sorra a que aquest món sigui una mica millor.

La bona fortuna

Tokyo. Temple Sensoji. Març 2009.S@ndraphoto.

Després d'una mini volta matinal per la muntanyeta, aquesta tarda ha tocat endreçar papers!

Reconec que em fa molta mandra moure papers, i decidir que llençar, o guardar, però quan t'hi poses, al final, no pots parar :)

Endreçant, endreçant han aparegut totes les nòmines que havia guardat des d' octubre del 1999 i fins un mes abans de casar-me, l'abril del 2004.

M'ha emocionat trobar la meva primera nòmina de Caixa Sabadell de l'any 1999.

Al veure-la, no he pogut evitar pensar: "Vas tenir molta sort que se't quedessin", però, acte seguit, m'he corregit i m'he dit: " quina sort?! t'ho has guanyat i punt!!! "

Em costa acceptar aquest tipus d'afirmacions, però, si són certes, s'ha de fer.

Que porta a l'acceptació d'aquest reconeixement és una carrera de fons que podríem resumir dient que: Si un és responsable, constant i treballador, tard o d'hora, arriba la sort, arriba la recompensa: l'evolució personal, la professional, l'econòmica, el reconeixement...tot allò que dona sentit a que cada matí ens aixequem i lluitem per fer ben feta la feina, per assolir els objectius i, el millor de tot, per sentir-nos bé amb nosaltres mateixos i de rebot amb el món sencer.

Tot és qüestió d'actitud, que no d'aptituds (encara que avui en dia, amb tanta gent preparada, podríem dir que l'afirmació no és del tot certa), de tenir clars els objectius a assolir, de no defallir i anar per totes. És a dir, ser 100% positiu sabent que el camí no serà fàcil , que trobarem entrebancs, però que, tard o d'hora, aconseguirem la nostra bona fortuna.

Em fa molta ràbia la gent que, des d'una actitud passiva, et diu :" Tu sí que tens sort, eh?? et podràs queixar, eh ???...."a fi de poder justificar el seu fracàs. Què pensa aquesta gent , que les coses es poden aconseguir sense donar res a canvi ?

Doncs, NO! La sort no ve de sèrie amb el naixement, no la regalen a les caixes del cereals, l'has de guanyar dia a dia, passet a passet ,amb l'esforç i sacrifici que això significa i donant gràcies al destí que t'hagi donat l'oportunitat de poder lluitar per aconseguir-la.

Un simple gest

Una vegada més, la vida m'ha donat una nova lliçó :)

L'ésser humà ( ho dic així per a evitar que ningú se'm queixi de llenguatge sexista si dic "home" per referir-me al col·lectiu home- dona...) tendeix a desvalorar certes coses quan no les necessita i valorar-les, i molt, quan va mancat d'elles.

No donem prou importància a gestos tan importants com una carícia, un somriure o una simple abraçada, és més, segons el moment, fins i tot els podríem trobar "inapropiats".

Però ai, carai, quan les necessites... llavors la cosa canvia!

Allò que no tenia valor, passa a ser el millor "xute" per l'ànima!! :)

PD: Si algú em vol abraçar, jo,ara, no ho trobaré "inapropiat " ;)