El dia d'avui té nom de pelí de ....por? misteri?comèdia? o fantasia? M'estranya que avui no hagi aparegut el sonat de torn proclamant als 4 vents la fi del món...perquè un dia com avui, amb un nom com aquest ...s'ho mereix!! :)
Podem dir no. O podem rectificar. Encara que costi.
Un canvi total, per escandalós que sigui, és millor
que un continuïsme castrador. I de vegades no cal
arribar al canvi total. Traçar-se una nova línia de
conducta. I seguir-la. Amb discreció i respecte pels
altres, que s’esforcen a representar dignament el seu
paper. Però amb tenacitat. “Que em senti viure!” com
deia en un poema. Que em senti jo. Que nedi, contra
corrent, és clar, com sempre. I potser com tothom.
Alegria, que és Festa Major.
Cerca de Tokio vivía un gran samurai ya anciano, que se dedicaba a enseñar a los jóvenes. A pesar de su edad, corría la leyenda de que todavía era capaz de derrotar a cualquier adversario. Cierta tarde, un guerrero conocido por su total falta de escrúpulos, apareció por allí. Era famoso por utilizar la técnica de la provocación. Esperaba a que su adversario hiciera el primer movimiento y, dotado de una inteligencia privilegiada para reparar en los errores cometidos, contraatacaba con velocidad fulminante.Desilusionados por el hecho de que el maestro aceptara tantos insultos y provocaciones, los alumnos le preguntaron:
-¿Cómo pudiste, maestro, soportar tanta indignidad? ¿Por qué no usaste tu espada, aún sabiendo que podías perder la lucha, en vez de mostrarte cobarde delante de todos nosotros?
El maestro les preguntó:
-Si alguien llega hasta ustedes con un regalo y ustedes no lo aceptan, ¿a quién pertenece el obsequio?
-A quien intentó entregarlo, respondió uno de los alumnos.
Lo mismo vale para la envidia, la rabia y los insultos
-Dijo el maestro, cuando no se aceptan, continúan perteneciendo a quien los llevaba consigo.
Volviendo al tema de los cambios del look, últimamente me han sorprendido, y mucho, los desorbitados precios que puede alcanzar un corte de pelo. Ya me parecían elevadísimos los 600 dólares (más de 400 euros) que cobra Serge Normant (estilista de Julia Roberts). Y los 800 (casi 600 euros) que vale un corte del estilista de Gwyneth Paltrow, Orlando Pita. Él lo justifica afirmando que “el cabello es uno de los primeros rasgos en los que se fija la gente” y que se trata de un proceso largo y laborioso de más de 80 minutos. Sin embargo, estos precios se quedan cortos en comparación con los de otro grande, Stuart Philips, que se permite cobrar hasta 20.000 libras (unos 23.000 euros).
Lo hace en su exclusivo salón de Covent Garden de Londres y, tal y como ha confirmado al Daily Mail, estas cifras incluyen, además de que el estilista esté disponible todo el día para ellas, servicio de guardaespaldas, aceites exóticos y carísimos para lavar el pelo, masajes de shiatsu previos al corte, chefs, limusinas para traslados y hasta intérpretes. Eso y mucha confidencialidad, porque este reputado estilista se niega a dar el nombre de sus clientas. “Sé que parece mucho dinero, pero todos estos cargos están justificados”, afirma.
No se trata de un corte de pelo al uso. Porque si el método tradicional al que estamos acostumbradas es el de llegar a la peluquería y exponer de forma más o menos concisa lo que queremos –yo procuro dar muchos detalles para evitar malos entendidos-, en la peluquería de Philips el protocolo es diferente. Antes de que se lleve a cabo el corte, la clienta rellena un cuestionario de 20 preguntas, entre las que se incluyen algunas como éstas: “¿Te gustaría contar con un personal shopper para ir de compras?” o “¿Necesitarías tener un guardaespaldas en la puerta del salón?”.
Sin duda, estas cifras contrastan con otra realidad porque, según The Wall Street Journal, debido a la crisis muchas peluquerías estadounidenses han sufrido una caída considerable en sus ingresos. ¿El motivo? La gente empieza a prescindir de las manos profesionales para cortarse el cabello en su propia casa.
Después de todo esto, propongo: ¿por qué no optar por un término medio?
S'ha fet públic aquests dies un informe on es palesa que la gent té una millor expectativa de longevitat depenent del sexe, de la renda i del lloc de residència. En resum, les dones viuen més que els homes -tot i que tenen menys qualitat de vida-, els del camp viuen més que els de la ciutat, i els rics viuen més que els pobres o, per dir-ho de forma més genèrica, com més diners es tenen, més alta és l'esperança de vida. Tot això pot ser més o menys previsible o sorprenent, i se'n poden treure conclusions de tota mena. Depèn també de la ideologia i dels interessos de cadascú. Hi ha un detall que em sembla especialment atractiu: la salut dels individus està directament relacionada amb la percepció que en té cadascú. Els qui es consideren sans es mantenen més temps així, i els qui es perceben com a malalts tenen més probabilitats de posar-s'hi de debò en un futur pròxim. Sembla que un que se sent propens a patir una malaltia determinada, encara que en aquell moment no la pateixi, les probabilitats que hi caigui es multipliquen de considerablement. 
Els autors d'un experiment que sempre m'agrada recordar expliquen com es van prendre les constants vitals d'un grup de jugadors d'escacs en plena partida, i com a partir del moment en què el joc es decantava cap a un dels dos, el pols, la temperatura i la sudoració del probable guanyador augmentaven, i en canvi els del probable perdedor tendien a la normalitat en repòs com més clara era la situació. Per descomptat, les relacions de causa i efecte apreciables es diluïen també com més pròxims estavem d'un desenllaç inapelable. Depèn de la força d'autocontrol. L'excitació és un element estimulant, positiu per mantenir els recursos al màxim possible, o un desencadenant d'atabalament que acaba portant a l'error. El punt més interessant és el de la inflexió, el moment en què comencen a divergir els estats físics dels dos jugadors, i aquí la pregunta és òbvia: en una relació de talents equiparable, el guanyador guanya perquè parteix d'un estat d'excitació -i per tant de motivació, de concentració, etc.- superior, o bé tal estat és conseqüència del caire que pren la partida a partir d'un determinat moment, i tal caire es produeix al marge de les condicions físiques d'un i altre jugadors? 
